Diagnóstico del TDAH. Subtipos: Inatento – Hiperactivo – Combinado.


Los criterios diagnósticos para el déficit de atención / hiperactividad (TDAH) se definieron por la Asociación Americana de Psiquiatría en el Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales (DSM-IV-TR).
  • El diagnóstico es CLÍNICO: no existe ninguna prueba que pueda asegurar al 100% si un niño tiene TDAH. Hay tres subtipos: inatento, combinado e hiperactivo/impulsivo.
  • El subtipo combinado es el subtipo más frecuente en niños 80%, y también en las niñas 60%.
  • El subtipo inatento es más frecuente en niñas 30%, mientras que en niños es del 15%. El tipo inatento SOLO presenta problemas de inatención : errores por no prestar atención, no escuchar, no seguir instrucciones. Se pueden presentar con trastornos de ansiedad asociados. El tipo inatento pasa desapercibido en clase porque no molesta. El tipo inatento al ser más   frecuente en niñas suelen pasar por las ” tontas ” o ” despistadas” de la clase. El tipo inatento suelen venir a consulta más tarde ya que inicialmente no tienen problemas con las notas.
  • El tipo hiperactivo/impulsivo puro sin síntomas de inatención es el subtipo menos frecuente. El principal error que se comete al pensar en TDAH es que el niño tiene que ser ” hiperactivo “.
  •  Lo primero que hará el médico es escuchar a los padres y al niño en una entrevista.
  •  A veces las versiones de los padres no coinciden , el padre tiende a minimizar los síntomas. El tutor más fiable es el que pasa más tiempo con el niño, hace los deberes, recibe las quejas de otras  madres.
  •  Debe recogerse la historia del desarrollo del niño ( parto , desarrollo físico, alergias…..)
  • Se debe preguntar si hay TDAH u otros problemas psiquiátricos en familiares del niño
  • Es frecuente que el niño este muy  quieto en la primera entrevista y parezca que los padres exageran.
  • En la entrevista con el niño el médico debe descartar ansiedad o depresión.
  • Los cuestionarios específicos de TDAH no sirven para hacer el diagnóstico.
  • Los cuestionarios sirven para evaluar la intensidad del transtorno y la respuesta al tratamiento.
  • Es imprescindible la información de los profesores (cuestionarios para profesores) ya que ven los niños en grupo y actividades organizadas.
  • Según el estudio de Srebnicki et al., la fiabilidad del diagnóstico de TDAH al cabo de un año es alta. Pero las tasas de todos los subtipos de TDAH disminuyen. Sin embargo, el estudio concluye que  deben ser tomadas más medidas para hacer un buen diagnóstico diferencial entre el síndrome de Asperger y el TDAH.
  • Es necesario saber el nivel intelectual del niño mediante tests de inteligencia como el WISC, Raven, K-ABC u otros. En el estudio de Thaler et al., se parte de la hipotesis de la existencia de perfiles de grupo  en las pruebas de WISC-IV de los niños con TDAH. El estudio concluye que existe una asociación entre los perfiles del coeficiente intelectual y la frecuencia de diagnóstico de los subtipos. Se identifica un primer grupo entre los niños que tiene reducida la velocidad de procesamiento en relación a otros índices del WISC-IV y tiene valoraciones significativamente más altas en el déficit de atención y la incidencia del diagnóstico del subtipo inatento. Se identifica un segundo grupo que tenían alteraciones en la velocidad de procesamiento y memoria de trabajo y que se asoció con dificultades de funcionamiento diario. En conclusión los resultados del estudio apoyan la existencia de una relación entre la velocidad de procesamiento reducida y la falta de atención.
  • Existe tanta variación de inteligencia en niños con TDAH como en el resto de niños.
  • Es recomendable una analítica general al inicio del tratamiento farmacológico y otra anual.
  • Si no se sospecha otro problema no son necesarios : tac, rmn, electroencefalograma,  análisis genético. Son innecesarias pruebas de lateralidad cruzada, alergias alimentarias, reeducación auditiva.
  • Para más información sobre el TDAH puedes contactar con nuestros expertos en nuestra clínica online sobre trastornos del aprendizaje: telepsicologiainfantil.com

BIBLIOGRAFIA

Srebnicki T, Kolakowski A, Wolanczyk T. Adolescent Outcome of Child ADHD in Primary Care Setting: Stability of Diagnosis. J Atten Disord. 2012 Mar 9.

Thaler NS, Bello DT, Etcoff LM. WISC-IV Profiles Are Associated With Differences in Symptomatology and Outcome in Children With ADHD. J Atten Disord. 2012 Jan 27

 

Acerca de lectorixblog

¿Quieres estar al día de las últimas novedades de Psicología? Trastornos, diagnósticos, tratamientos... Lectorix te mantiene al día!
Esta entrada fue publicada en adhd, ansiedad, cerebro, educación, TDAH, Uncategorized y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

3 respuestas a Diagnóstico del TDAH. Subtipos: Inatento – Hiperactivo – Combinado.

  1. Àngels Ruiz dijo:

    Crida especialment l’atenció que el subtipus inatent sigui el diagnosticat més freqüentment en nenes que en nens (30% vs 15%).
    Perquè el gènere femení incideix en la presentació de problemes de inatenció en major mesura?
    També és important un bon diagnòstic del trastorn ja que es solapen en moltes ocasions els símptomes del TDAH amb els de la dislèxia. El treball esta en observar quin és el rendiment que presenten i estudiar minuciosament cada subtipus per fer una bona avaluació .

    Segons l’article d’E. Cardó et al., probablement al ser més marcats els problemes de sobreactivitat motora en els nens, en les nenes predominen més els problemes atencionals ja que passen mes desapercebuts.
    BIEDERMAN (citat a E. Cardó et al.., 2005) efectivament corrobora que el subtipus inatent s’observa en major freqüència en nenes que en nens perquè tot i que el trastorn neurobiologic és el mateix en un gènere que en l’altre, i que per tant el risc de patir el trastorn és el mateix en ambdós sexes: el gènere modula el tipus de simptomatologia diferent, i el resultat serà una manifestació clínica també diferent.

    D’altra banda és interessant comparar la inatenció en els afectats de TDAH i en els afectats de dislèxia. Segons un estudi fet per Pennington, Groisser y Well (citats a Puente, A.) es va determinar que els dislèxics sense TDAH rendeixen pitjor en les tasques fonològiques, mentre que les funcions executives son normals. Els que presenten TDAH sense dislèxia, mostren bona tasca fonològica però tenen dificultat en les tasques de planificar regular i avaluar activitats. Així doncs, es comprova que els símptomes del TDAH son secundaris pels dislèxics. I el rendiments dels dislèxics amb TDAH és semblants al comportament dels dislèxics sense TDAH.
    Així doncs es proposa la separació dels dos trastorns tot i que sovint es solapen. Tanmateix quan s’estudia la relació dèficit lector vs dèficit atencional, els resultats suggereixen que els nens amb dèficit lector tenen mes probabilitat d’estar inclosos en el grup amb dèficit d’atenció.

    Podríem concloure que el TDAH és el mateix trastorn per a tots els nens i nenes, però el gènere influeix en la manifestació dels símptomes.
    Per altre costat es constata que la dislèxia pot trobar-se a sota d’un dèficit extensional i per tant emmascarar un TDAH.

    Àngels Ruiz.

    Bibliografía:

    CARDO E, SERVERA-BARCELÓ M. Prevalencia del Trastorno de Déficit de Atención e Hiperactividad. Rev Neurol 2005; 40 (Supl 1): S11-S15

    PUENTE A. Coexistència de la dislexia y el Déficit de Atención.
    Fundación de Neuropsicologia Clínica

  2. annadou3 dijo:

    Seguint en la línia de la diferència del TDAH pel que fa al gènere, he trobat un estudi que mostra que el diagnòstic és major en nens. L’estudi va ser desenvolupat per José-Ramón Valdizán Usón, Elvira Mercado Val i Alberto Mercado Undanivia. A la mostra de l’estudi referenciat el rati de prevalença per dos grups menors d’edat és similar a la que trobem a la literatura, però es mostra que als deu anys s’incrementa el percentatge de nens, possiblement al ser edats pròximes a la pubertat on altres problemes clínics apareixen en més nens. Per aquests processos associats un 25%, en conjunt, va necessitar tractament farmacològic amb neurolèptics atípics, una mica més elevat en el grup inferior als ses anys. Confirmant ho assenyalat per diversos autors de la major comorbiditat en homes, y a que en la mostra de l’estudi cap nena va necessitar cap fàrmac diferent al metilfenidat. En la possible particularitat simptomàtica de les nenes l’estudi confirma que el subtipus passiu és el més freqüent seguit dels altres tres subgrups. Amb aquests resultats, la qüestió és si existeix una presentació típica d’una dona amb TDAH. La resposta requereix distingir entre símptomes i la seva expressió.
    En un altre estudi comparatiu entre ambdós grups dels 18 símptomes del DSM-IV, només un, parlar excessivament, es va assenyalar com diferencial. Les dones presenten pocs símptomes agressius i impulsius, amb menors índexs de trastorns de conducta.
    La diferència entre els sexes no està doncs en els símptomes, sinó que es troba a la variada expressió de símptomes a la quotidianitat d’homes i dones. La morfologia cerebral és igual en ambdós sexes, però la seva expressió funcional pot ser molt diferent, atès que una persona els manifesta en dependència de la interiorització de control sobre la seva activitat diària. Si aquest control és eficient actua en dependència de circumstàncies, adaptant-se a elles, però si aquest control no està interioritzat, apareix com extern la persona es sent una víctima de circumstàncies que controlen la seva vida i els seus propis esforços són ineficaces. Les nens amb TDAH, tenen generalment una tendència a perdre el control intern abans que els nens. Posteriorment, les seves dificultats es poden magnificar a l’edat adulta per un sentit de ineficàcia i baix nivell, tot i tenir altes qualitats.

    En un altre estudi s’explica que la prevalença global del TDAH de tipus DSM-IV va ser màxima en els nens. Les diferències entre els sexes pel que fa a les prevalençes de subtipus del TDAH de tipus DSM-IV van ser màximes en els adolescents.
    En conclusió, els cervells de dones i homes són bastant similars, però l’expressió de les funcions cerebrals són diferents dependent dels ambients i dels nivells.

    Bibliografia

    – Valdizán, J.R., Mercado, E., Mercado, A. Caracterísiticas y variabilidad clínica del TDAH en niñas. Conferencia Palacio de Congresos de Valencia (2014).
    – Ramtekkar UP, Reiersen AM, Todorov AA, Todd RD. Sex and age differences in attention-deficit/hyperactivity disorder symptoms and diagnoses: implications for DSM-V and ICD-11. J Am Acad Child Adolesc Psychiatry. 2010;49:217-228.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s