DISLEXIA


Neurología,   psicología y biología estudia cómo aprende y recuerda el cerebro.[1]
Educadores y neurocientíficos   colaboran en la comprensión del proceso de enseñanza.[2]
Educadores y neurocientíficos   colaboran en la comprensión del proceso de aprendizaje. (2)
Esta colaboración se realiza   en el área del desarrollo de la lectura. (2)
La dislexia del desarrollo   tiene tanto bases neurológicas como genéticas.[3]
La causa principal de la   dislexia del desarrollo es un fallo en el procesamiento fonológico.
La dislexia no se puede   considerar como trastorno unifactorial.
En el procesamiento  fonológico se transforma el discurso en   códigos lingüísticos.[4]
La memoria de trabajo manipula   los códigos lingüísticos.
Los códigos lingüísticos se   almacenan y se recuperan en la memoria a largo plazo.
Los niños disléxicos presentan   dificultades en tareas de síntesis y aislamiento de fonemas.[5]
Los niños disléxicos presentan   dificultades en tareas de segmentación y omisión de fonemas.
Los niños disléxicos utilizan   códigos de memoria a corto plazo ineficientes.[6]
La conciencia fonológica nos   permite realizar la correspondencia grafema-fonema.[7]
Carencias en la   descodificación dificultan la identificación de palabras.

Acerca de lectorixblog

¿Quieres estar al día de las últimas novedades de Psicología? Trastornos, diagnósticos, tratamientos... Lectorix te mantiene al día!
Esta entrada fue publicada en comprensión lectora, dyslexia, educación, neurociencia. Guarda el enlace permanente.

2 respuestas a DISLEXIA

  1. Patrícia Gubert dijo:

    Tal com ens explica el post, la dislèxia del desenvolupament (DD) no és un trastorn unifactorial. Diverses investigacions han identificat dos models fisiològics, un a les àrees cerebrals responsables dels processos perceptius que correspondrien al processament de descodificació o processament fonològic i un altre referent a la cognició i els processos metacognitius responsables de la comprensió, on la memòria de treball manipula els codis lingüístics relacionant-los i recuperant en un reconeixement lèxic el significat de les paraules de la memòria a llarg termini permetent la comprensió.
    Neurològicament, d’aquests dos models o subtipus de DD, el disfonètic presenta una disfunció temporal, mentre que el que afecta als processos metacognitius, la disfunció és prefrontal, presentant aquest últim un dèficit de seqüenciació o de la programació. Aquest subtipus és més susceptible al control d’interferències i els nens que estan afectats presenten un gran risc en l’aprenentatge de la lectoescriptura.

    Entendrem millor els processos cognitius a través de com actua la consciencia fonològica. Aquesta és la capacitat d’identificar els components fonològics de les unitats lingüístiques i manipular-los. Aquí juga un paper molt important la memòria fonològica que permet executar estratègies de recodificació fonològica descomponent la paraula escrita amb els seus components sonors i mantenint-los en la memòria a curt termini. Si aquesta funciona eficaçment, tenim la resta de recursos cognitius disponibles per transformar els sons individuals en producció de paraules i permetent la recuperació del seu significat de la memòria a llarg termini. Però els lectors més afectats també presenten dificultats en la velocitat d’accés de la informació fonològica de la memòria a llarg termini. I és que si el nen no accedeix amb rapides i exactitud a les representacions fonològiques de la memòria a llarg termini presenta dificultats en la lectura.

    Per aquest motiu, neuròlegs i psicòlegs recomanen intervencions per la lectura amb la integració dels dos models per recuperar la descodificació i la comprensió. Des del primer model, s’actuaria des de l’accés exterior dels estímuls visuals i auditius facilitant el processament de descodificació (sistema de processament bottom-up o de baix a dalt). Mentre que pel model metacognitiu es treballa des de l’activitat interior dels processos mentals (top-down o de dalt a baix).

    Bibliografia:

    Etchepareborda, M. C. (2003). La intevencíón en los transtornos disléxicos: entrenamiento de la conciencia fonológica. Rev Neurol, 36(1), 13-9.

    Herrera, L., & Defior, S. (2005). Una aproximación al procesamiento fonológico de los niños prelectores: Conciencia fonológica, memoria verbal a corto plazo y denominación. Psykhe (Santiago), 14(2), 81-95.

    • lectorixblog dijo:

      El comentari em sembla be, potser caldria especificar una mica mes en el objectiu i les caracteristiques de les terapies que es poden aplicar.
      També caldria indicar les referencies bibliogràfiques dins del text.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s